El tresor modernista del Vendrell que explica d’on va venir l’aigua al municipi

La font de Sant Salvador: el valor de recordar d’on ve l’aigua

La incorporació a l’Inventari del Patrimoni Cultural Català de la font modernista de Sant Salvador, al Vendrell, obre el debat sobre si la protecció administrativa és suficient o cal un pla real de posada en valor.

La decisió de la Generalitat de Catalunya respon a una demanda de la Xarxa Vendrellenca. Aquest fet posa sobre la taula una qüestió que va més enllà del reconeixement formal: què significa per a un municipi recuperar elements que testimonien la transformació d’un servei tan elemental com l’aigua potable.

La font no és un simple ornament. Va ser construïda el 1907 per commemorar l’arribada de l’aigua procedent de la mina de Tomoví, una infraestructura que va canviar la vida quotidiana de Sant Salvador. Quatre propietaris de la zona —Benet Mascaró, Àngel Guimerà, Jaume Carner i Fèlix Raventós— es van oferir a finançar la canalització a canvi de disposar de l’aigua i construir la font al costat de l’ermita. Aquell acord entre particulars i l’Ajuntament va permetre inaugurar un monument que avui, més d’un segle després, és el símbol d’un canvi col·lectiu.

Protecció administrativa o paper mullat?

La Xarxa Vendrellenca reclama ara que l’Ajuntament declari la font com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). La protecció oficial és el primer pas indispensable, però sense un pla de manteniment, difusió i neteja urgent per dignificar l’espai, el reconeixement administratiu esdevé paper mullat.

Mirar al voltant ajuda a veure el camí a seguir per a una gestió patrimonial d’èxit:

• Cervera: Ha llançat un projecte per recuperar fonts històriques com la de Fiol per restaurar-ne el funcionament original.
• Mollet del Vallès: Exhibeix la seva font modernista de 1921, recuperada gràcies a l’impuls veïnal.
• Roda de Berà: Ha blindat els seus antics sistemes hidràulics per explicar-ne la importància mitjançant visites guiades.

En tots aquests casos, la declaració jurídica ha estat el detonant d’una intervenció concreta. El Vendrell té ara la mateixa oportunitat, gràcies també al treball essencial de recerca de l’Arxiu Comarcal del Baix Penedès, que ha permès documentar i contextualitzar la font.

El patrimoni hidràulic com a relat viu

La font de Sant Salvador té un valor arquitectònic evident: tres arcades, l’escut del Vendrell, pedra viva sense polir que recorda l’estil de Gaudí i una tanca de ferro que l’envolta. Però el seu valor més profund és el relat històric i humà que conté.

El salt pendent cap a la divulgació ciutadana

La pregunta cívica és si el municipi té previst un pla concret per fer que la font sigui accessible i comprensible. Això implica programar tasques de neteja, però també dissenyar senyalització, materials divulgatius o apostar per la seva integració en rutes escolars. El patrimoni no és només el que es conserva, sinó el que es transmet. I una font bruta, tancada o sense context és un testimoni mut.

L’Ajuntament té una finestra oberta per decidir si la font de Sant Salvador serà un simple número més de l’inventari o un símbol recuperat. La diferència no és només pressupostària: és una qüestió de voluntat política i de compromís amb la memòria col·lectiva. Perquè recordar d’on va venir l’aigua és recordar també qui la va fer possible.