El quilòmetre zero de la C-32 al Vendrell, a examen: un perillós còctel de camions, motos i pressa

El darrer accident mortal al Vendrell reobre el debat sobre la vulnerabilitat dels motoristes en una via ràpida saturada

La xarxa viària del Baix Penedès es troba en una cruïlla històrica. Les legítimes i llargament reivindicades demandes socials per desviar el trànsit de les col·lapsades carreteres nacionals cap a vies d’alta capacitat han acabat mutant la fisonomia de les nostres autopistes. El tram inicial de l’autopista Pau Casals (C-32), al seu pas pel Vendrell, s’ha convertit en el màxim exponent d’aquesta metamorfosi: una infraestructura dissenyada originalment per a la velocitat i la fluïdesa que, arran de la implementació de les bonificacions i la gratuïtat, s’enfronta ara a una congestió crònica i a un preocupant repunt en la gravetat dels seus accidents.

El tràgic sinistre registrat al quilòmetre 1,3 de la C-32 al nostre terme municipal, on un motorista de 47 anys va perdre la vida després de sortir de la calçada, va encendre de nou totes les alarmes del Servei Català de Trànsit (SCT). El succés, lluny de ser un fait aïllat, va assolir una xifra psicològica demolidora: va ser la víctima mortal número 100 a les carreteres interurbanes catalanes d’aquell any. Aquesta tragèdia local ha destapat de cop dues realitats estructurals inseparables: l’impacte de la lliberació de peatges sobre el comportament del trànsit i l’extrema indefensió dels motoristes a les comarques tarragonines.

L’efecte crida: quan l’autopista absorbeix el trànsit de proximitat

La gratuïtat total del tram local entre el Vendrell i Cubelles, aplicada en una primera fase per la Generalitat, i la posterior ampliació de la gratuïtat per a la mobilitat obligada fins a Sitges, es van concebre com la panacea per pacificar la perillosa i saturada carretera de la costa (C-31). L’èxit de captació de vehicles va ser immediat, pero va portar un efecte col·lateral invisible: la saturació dels enllaços.

En els períodes posteriors a l’obertura de barreres, el volum de trànsit intern es va multiplicar pràcticament per quatre en alguns trams, passant de mitjanes de 700 vehicles diaris a superar els 2.700. En eliminar-se el peatge, la C-32 ha deixat de ser una via exclusiva per a viatges llargs; ara absorbeix una immensa quantitat de trànsit local de curt recorregut que comparteix espai amb transportistes de gran tonatge.

Aquesta heterogeneïtat sobre l’asfalt és el veritable perill silenciós al quilòmetre zero del Vendrell. En un espai de poc més de dos quilòmetres, on conflueixen l’inici de la C-32, l’AP-7 i la N-340, els conductors es troben amb un entramat complex d’incorporacions i sortides. La barreja de camions pesants circulant a 90 km/h amb turismes i motos que ho van a 120 km/h genera constants frenades brusques, turbulències en el flux viari i col·lisions per abast. No és estrany que, gairebé en paral·lel al darrer sinistre mortal, un xoc entre una furgoneta i una moto obligués a tallar carrils en sentit Tarragona, evidenciant la fragilitat de la zona.

La preocupació dels cossos de seguretat en aquest punt és patent. Els Mossos d’Esquadra mantenen el tram sota una estricta vigilància, i no és estrany veure campanyes de control de transports al Vendrell que acaben amb desenes de denúncies a camions per irregularitats greus en la estiba de la càrrega. En una autopista saturada, qualsevol objecte desprès o una avaria mecànica es transforma instantàniament en una trampa mortal.

Radiografia de les dues rodes: la sagnia dels vulnerables

La mort al quilòmetre 1,3 no és un fet aïllat, sinó part d’una dinàmica que es ceba amb els usuaris vulnerables a la demarcació de Tarragona, on els motoristes ja representen gairebé una tercera part de les víctimes mortals anuals. A nivell de tot Catalunya, les dades de Trànsit reflecteixen que, de les 100 primeres víctimes de l’any, 40 eren motoristes.

A les nostres comarques, la sinistralitat d’aquest col·lectiu es concentra de manera molt clara en diferents punts crítics de la província:

C-32 (El Vendrell – Km 0 al 2): un tram de corbes subtils però prolongades on la densitat de vehicles i els enllaços curts generen frenades imprevistes. Els motoristes hi pateixen tant sortides de via en solitari com envestides per darrere en moments de retenció.

N-340 (Tram Altafulla – Torredembarra): històricament letal, on les col·lisions frontals i els abasts greus segueixen marcant la crònica negra del territori a causa de l’elevat volum de trànsit pesat.

A-27 (Entorn de Tarragona i Valls): un tram d’alta velocitat comercial amb fortes turbulències de vent i trànsit causades per l’alta concentració de camions industrials cap al Port, complicant molt la incorporació i estabilitat de les motos.

T-11 (Accessos a Reus): identificat repetidament pels informes de seguretat com una zona de gran fricció urbana i interurbana a causa de la proliferació de rotondes i canvis de carril constants.

Una falsa sensació de seguretat

Els experts en seguretat viària adverteixen que les autopistes, estructuralment, ofereixen una sensació de control que pot ser enganyosa. Al veure una calçada ampla, dividida i sense encreuaments al mateix nivell, el conductor tendeix a relaxar-se, augmenta la velocitat i es multiplica el risc de distraccions (com l’ús de telèfons mòbils o GPS). Però el que en un cotxe es pot saldar amb un ensurt o un cop contra la tanca protectora, en una motocicleta es tradueix gairebé sempre en una caiguda fatal.

El debat social al Baix Penedès ja no és si els peatges s’han de bonificar, sinó com es gestiona la seguretat d’aquestes vies un cop lliures. Els alcaldes de l’entorn del Pacte de Berà fa temps que avisen: derivar el trànsit a les autopistes exigeix un manteniment excel·lent de l’asfalt, un reforç de la senyalització als accessos i una adequació de les infraestructures (com la instal·lació de dobles bústies o sistemes de protecció per a motoristes a les tanques SPM).

Si volem que la C-32 torni a ser sinònim de rapidesa i seguretat, el quilòmetre zero del Vendrell necessita urgentment mesures correctores (com radars pedagògics o una major presència policial) abans que l’asfalt torni a cobrar-se una nova vida.