El Vendrell planta cara al turisme de masses per blindar la butxaca del resident

Turisme que pesa: El Vendrell posa preu a un model que es debat

L’aprovació del recàrrec municipal sobre l’impost turístic a El Vendrell ha obert una esquerda que va més enllà de la simple recaptació fiscal. El debat real que afronta el municipi és de caràcter cívic i redistributiu: qui ha d’assumir el sobrecost econòmic que comporta multiplicar la població durant els mesos d’estiu? La neteja de les platges, el reforç de la seguretat ciutadana o la recollida de residus són serveis que paguen els residents tot l’any, però que es consumeixen intensivament durant la temporada alta.

El recàrrec a la lupa: imports i calendari

La nova taxa, que s’aplicarà a partir del 2026, s’ha dissenyat amb una estructura progressiva per mirar de no penalitzar per igual tot el sector. Els imports oscil·laran entre 1 euro per nit als albergs i 4 euros als hotels de cinc estrelles. Per la seva banda, els apartaments turístics —un dels allotjaments que més pressió genera en la convivència veïnal— tindran un recàrrec fix de 2,50 euros per nit, mentre que els hotels de quatre estrelles es quedaran en 2,40 euros.

L’Ajuntament preveu que aquesta mesura injectarà uns 521.000 euros anuals a les arques públiques. Tot i això, el calendari d’aplicació ha reformat el text final: només es cobrarà el 100% de la taxa durant el juliol i l’agost, s’aplicarà una bonificació del 50% per Setmana Santa i quedarà completament suspesa la resta de l’any per mirar de desestacionalitzar el turisme.

Un tauler polític i comarcal fragmentat

La votació al ple municipal ha deixat palesa la manca de consens sobre el destí d’aquests diners. L’equip de govern de la ciutat defensa que la taxa alleugerirà la pressió fiscal dels veïns. En canvi, grups de l’oposició com Som Poble-ERC o Fem Vendrell han criticat que l’ordenança no blindi el destí de la recaptació; l’esquerra local reclama que el mig milió d’euros es destini íntegrament a cobrir el sobrecost dels serveis públics o a rebaixar la taxa d’escombraries de la ciutadania, en lloc de reinvertir-se en campanyes de promoció del propi sector turístic. Des de la dreta, formacions com Primer El Vendrell i Vox alerten que la taxa és un atac a la línia de flotació de l’economia local.

Aquesta divisió política s’agreuja quan es mira el mapa de la Costa Daurada. El Vendrell es converteix en un dels pioners de la zona a aplicar la taxa, una decisió que xoca frontalment amb l’estratègia de destinacions veïnes com Calafell, Salou o Cambrils, que de moment han rebutjat el recàrrec. El sector empresarial, agrupat a la Federació Empresarial d’Hostaleria i Turisme de Tarragona (FEHT), ja ha manifestat el seu malestar per una mesura que consideren que els resta competitivitat i que s’ha aprovat d’esquena al Consell Municipal de Turisme.

El risc del desequilibri i la pregunta de fons

El debat del recàrrec ha obligat a posar xifres a conceptes que sovint queden en l’abstracció política. El “sobrecost” del turisme es tradueix en fets concrets: més camions d’escombraries circulant per Coma-ruga, Sant Salvador o el Francàs, més pressió sobre el subministrament d’aigua en plena sequera i la necessitat d’ampliar les plantilles de la Policia Local.

La taxa és una eina de finançament, però sobretot és un símptoma. El Vendrell ha de decidir si utilitza aquest mig milió d’euros com un simple pegat per tapar els buits del pressupost municipal o si l’integra dins d’una planificació estratègica a llarg termini. El que es juga el municipi és, en definitiva, triar entre un model urbà que prioritzi el benestar i els serveis dels qui hi viuen els 365 dies de l’any o un que es doblegui exclusivament a la rendibilitat estacional.

Justícia per al resident

En última instància, la implantació d’aquest recàrrec ens aboca a una conclusió ineludible de justícia social: el veí no té per què pagar de la seva butxaca el desgast, la saturació i l’impacte que el turisme de masses deixa al seu pas. Si l’activitat turística genera beneficis privats, és de rebut que siguin els mateixos visitants, i no els residents, els qui assumeixin el cost de reparar i mantenir l’espai públic que consumeixen.