El conflicte de les escombraries al Baix Penedès: tres municipis, tres postures i un servei en joc

La declaració de Calafell a El Vendrell i Cunit sobre la gestió de residus posa sobre la taula un conflicte entre municipis que afecta directament el servei que reben els veïns i el cost que assumeixen

La gestió de residus al Baix Penedès torna a evidenciar que les línies administratives pesen més que la lògica del servei públic. Calafell ha llançat un missatge contundent als municipis veïns: cada ajuntament ha de gestionar les seves pròpies escombraries.

La declaració no és anecdòtica. Reflecteix una tensió de fons sobre com s’organitza un servei essencial en una comarca on els nuclis urbans es toquen i els veïns es mouen sense pensar en fronteres municipals. La pregunta que queda sobre la taula és si el model actual està pensat per a la ciutadania o per als límits del mapa administratiu.

Un conflicte que afecta el servei diari

Quan un ajuntament reclama que cada municipi gestioni les seves pròpies escombraries, el que està en joc no és només una qüestió de competències. És el cost del servei, la qualitat de la recollida, la ubicació dels contenidors i, en última instància, la factura que paga cada veí.

Si els municipis no comparteixen infraestructures ni coordinen circuits, el resultat és una fragmentació que encareix el servei i dificulta la planificació. Els veïns que viuen a la frontera entre Calafell, El Vendrell i Cunit ho saben bé: segons on deixis el residu, pot ser un problema de competència municipal.

El model comarcal, una assignatura pendent

La gestió de residus és un dels àmbits on la cooperació intermunicipal té més sentit. Les economies d’escala, la logística compartida i la planificació conjunta permeten reduir costos i millorar el servei. Però al Baix Penedès, com en moltes altres comarques, cada ajuntament continua gestionant les escombraries com si fos un assumpte exclusivament local.

La declaració de Calafell posa el dit a la nafra: si no hi ha un marc comarcal que ordeni el servei, els conflicts entre municipis són inevitables. I mentre els ajuntaments discuteixen competències, els veïns assumeixen les ineficiències d’un model que no respon a la realitat territorial.

Qui paga el cost de la descoordinació

La fragmentació de la gestió de residus té un cost directe per a la ciutadania. Sense una planificació comarcal, cada municipi ha de dimensionar la seva pròpia infraestructura, contractar els seus propis serveis i assumir els costos fixos de manera individual. Això es tradueix en taxes més altes o en un servei menys eficient.

A més, la manca de coordinació dificulta l’aplicació de polítiques comunes de reciclatge, compostatge o reducció de residus. Cada ajuntament avança al seu ritme, amb criteris diferents, i el resultat és una comarca amb models dispars que compliquen la comprensió i la participació dels veïns.

La pregunta incòmoda

La declaració de Calafell obliga a plantejar una qüestió de fons: per què les escombraries continuen sent un assumpte de fronteres municipals en lloc d’un problema comarcal resolt de forma conjunta? La resposta no és tècnica, sinó política.

La gestió de residus és una competència municipal, però també és un servei que guanya en eficiència i qualitat quan es coordina a escala supramunicipal.

El Baix Penedès té prou massa crítica per plantejar un model comarcal de gestió de residus. Però això exigeix voluntat política, capacitat de negociació i, sobretot, posar l’interès dels veïns per davant dels límits administratius. Mentre això no passi, els conflictes com el que ha posat sobre la taula Calafell continuaran sent la norma.

La gestió de residus no hauria de ser una frontera entre municipis, sinó un servei públic pensat per a les persones que viuen, treballen i es mouen per la comarca. La declaració de Calafell és una oportunitat per reobrir el debat. O per confirmar que, en matèria d’escombraries, cada ajuntament continua mirant només el seu propi terme municipal.