L’embaràs també pot deixar problemes a la vesícula, l’abdomen i el sòl pelvià

No tots els canvis que provoca l’embaràs desapareixen després del part.

Madrid, 14 d’octubre de 2026.- L’embaràs transforma el cos de la dona molt més enllà del que es pot apreciar a simple vista. Durant nou mesos, l’organisme experimenta importants canvis hormonals, metabòlics i anatòmics destinats a permetre el creixement del nadó i preparar la mare per al part. La majoria són fisiològics i reverteixen progressivament després del naixement, però alguns poden afavorir l’aparició de determinades patologies o fer visibles problemes que fins aleshores havien passat desapercebuts.

Pedres a la vesícula, diàstasi dels músculs abdominals, hèrnies umbilicals o epigàstriques, hemorroides i fissures anals en són alguns exemples. Problemes diferents entre si, però units per un mateix factor: els profunds canvis que experimenta l’organisme femení durant la gestació.

«Hi ha una certa tendència a considerar que moltes molèsties que apareixen després de tenir un fill són una conseqüència inevitable de l’embaràs o del part. Tanmateix, quan persisteixen en el temps, generen dolor o limiten l’activitat diària, convé estudiar-les i determinar exactament quina n’és la causa», explica el Dr. Santos Jiménez de los Galanes, cap d’equip de Cirurgia General i de l’Aparell Digestiu de l’Hospital Ruber Internacional, del Grup Quirónsalud.

La vesícula també canvia durant l’embaràs

Un dels problemes digestius relacionats amb la gestació és la litiasi biliar. L’augment dels estrògens afavoreix una major saturació de colesterol a la bilis, mentre que la progesterona disminueix la contractilitat de la vesícula i n’alenteix el buidatge. La combinació facilita la formació de fang biliar i càlculs.

Per això, algunes dones presenten el primer còlic biliar durant l’embaràs o els mesos posteriors. El símptoma més característic és un dolor intens a la part superior dreta de l’abdomen o a l’epigastri, que apareix sovint després dels àpats i, de vegades, s’irradia cap a l’esquena. També poden aparèixer nàusees, vòmits, sensació de plenitud, inflor o distensió abdominal.

«No totes les pedres a la vesícula necessiten tractament, però quan hi ha episodis repetits o apareixen complicacions com colecistitis, pancreatitis o migració de càlculs a la via biliar, cal una valoració especialitzada», assenyala el cirurgià.

La colecistectomia laparoscòpica continua sent el tractament de referència quan la litiasi és simptomàtica. Tanmateix, en situacions seleccionades es poden plantejar procediments mínimament invasius destinats a preservar la vesícula i extreure únicament els càlculs, una alternativa que requereix una selecció rigorosa del pacient i que actualment no substitueix el tractament estàndard.

Diàstasi abdominal: no és només una qüestió estètica

La paret abdominal també experimenta durant l’embaràs una transformació extraordinària. A mesura que augmenta la mida de l’úter, els músculs rectes abdominals se separen progressivament per la distensió de la línia alba. És el que es coneix com a diàstasi dels rectes abdominals.

En major o menor mesura, es tracta d’un fenomen fisiològic durant l’embaràs. El problema apareix quan passen els mesos i la paret abdominal no recupera adequadament la seva anatomia i, sobretot, la seva funcionalitat.

Segons l’especialista, la diàstasi no s’ha d’entendre únicament com un problema estètic. La paret abdominal participa de manera decisiva en l’estabilitat del tronc i, quan hi ha una separació important, poden aparèixer debilitat de la musculatura central, alteracions posturals, molèsties abdominals o dolor lumbar.

Durant els primers mesos del postpart, la recuperació natural dels teixits, acompanyada de fisioteràpia i d’un programa adequat d’enfortiment de la musculatura abdominal profunda, pot aconseguir una millora important. La clau, adverteix l’especialista, no consisteix simplement a fer més exercici, sinó a fer l’exercici adequat per a cada situació.

Quan la diàstasi és important, persisteix malgrat un tractament rehabilitador correctament realitzat, provoca símptomes o va acompanyada d’una hèrnia, es pot valorar una reconstrucció quirúrgica de la paret abdominal. Les tècniques mínimament invasives permeten, en pacients seleccionades, reconstruir la línia mitjana i tractar simultàniament les hèrnies associades mitjançant petites incisions.

Diàstasi o hèrnia?

Tot i que poden aparèixer juntes, no són el mateix. En la diàstasi hi ha una separació dels músculs rectes i un eixamplament de la línia alba, però no necessàriament un defecte de la paret abdominal. En una hèrnia sí que hi ha un orifici pel qual pot sobresortir contingut abdominal.

Durant l’embaràs, la distensió de la paret abdominal i l’augment mantingut de la pressió intraabdominal poden afavorir l’aparició d’hèrnies, especialment umbilicals o epigàstriques. Algunes es manifesten simplement com un petit bony al voltant del melic; d’altres produeixen molèsties en fer exercici, tossir, carregar pes o estar molta estona dreta.

«Quan coexisteixen una diàstasi important i una hèrnia, hem de valorar la paret abdominal en conjunt. No es tracta únicament de tancar el petit defecte que veiem, sinó d’entendre com funciona tota aquesta paret abdominal i plantejar el tractament més adequat per a cada pacient», apunta el Dr. Jiménez de los Galanes.

Hemorroides i fissures: freqüents, però encara poc comentades

L’embaràs i el postpart també constitueixen un període especialment propici per a l’aparició d’hemorroides i fissures anals. El creixement de l’úter augmenta la pressió sobre el sistema venós pelvià, els canvis hormonals afecten els teixits i la circulació i, a més, durant la gestació és freqüent el restrenyiment. A això s’hi suma l’esforç que es pot produir durant un part vaginal.

Sagnat, picor, sensació d’ocupació anal, prolapse hemorroïdal o episodis dolorosos de trombosi poden aparèixer fins i tot en dones que mai no havien presentat problemes anteriorment.

La bona notícia és que moltes hemorroides associades a l’embaràs milloren espontàniament durant les setmanes o mesos posteriors al part. Per això, inicialment se sol optar per mesures conservadores destinades a evitar el restrenyiment, mantenir una hidratació adequada, augmentar correctament el consum de fibra i evitar esforços defecatoris prolongats.

«Si, un cop superat el període inicial de recuperació, continuen el sagnat, el prolapse, les molèsties o els episodis repetits de trombosi, és recomanable fer una valoració. Avui disposem de diferents alternatives que permeten adaptar el tractament al tipus i grau de malaltia hemorroïdal», explica el Dr. Jiménez de los Galanes.

Entre aquestes hi ha diferents procediments i tècniques mínimament invasives que, en determinats pacients, poden reduir el dolor postoperatori i facilitar una recuperació més ràpida, incloent-hi l’ús del làser, la toxina botulínica o el plasma ric en plaquetes.

No tot és «normal després de ser mare»

La recuperació després d’un embaràs necessita temps i no tots els canvis requereixen tractament. Però tampoc no s’haurien de normalitzar indefinidament símptomes que afecten la qualitat de vida.

El dolor abdominal recurrent, una paret abdominal que continua debilitada, una hèrnia simptomàtica o unes hemorroides que no milloren no s’han d’assumir necessàriament com el preu inevitable d’haver passat per un embaràs. Algunes alteracions desapareixeran espontàniament; d’altres respondran a la fisioteràpia, a l’exercici dirigit, a modificacions dietètiques o al tractament mèdic, i un grup més reduït requerirà cirurgia.

A més, llevat que hi hagi una complicació que aconselli intervenir abans, les decisions quirúrgiques relacionades amb la paret abdominal se solen plantejar un cop superada la recuperació inicial després del part i tenint també en compte la possibilitat de futurs embarassos.

«L’objectiu actual no és operar més, sinó seleccionar millor qui necessita tractament i oferir l’alternativa menys invasiva que permeti resoldre el problema. En una dona jove i activa, recuperar la funció ha de ser tan important com recuperar l’anatomia», conclou l’especialista.

Sobre l’Hospital Ruber Internacional

L’Hospital Ruber Internacional, integrat en el grup Quirónsalud, és un centre de referència nacional i internacional per la seva qualitat, la seva tecnologia d’última generació, els seus professionals altament qualificats i la seva vocació permanent de superació.

Concebut com un «hospital integral», els seus serveis centrals, les unitats medicoquirúrgiques de les diferents especialitats i els metges col·laboradors estan interrelacionats entre si i integrats a l’hospital, amb la qual cosa s’aconsegueix la màxima eficàcia en l’organització i el desenvolupament de les diferents activitats mèdiques, assistencials, docents i investigadores, i es permet oferir un nivell òptim en l’assistència sanitària.

Sobre Quirónsalud

Quirónsalud és el grup sanitari líder a Espanya i, juntament amb la seva matriu Fresenius-Helios, també a Europa. A més de la seva activitat a Espanya, Quirónsalud també és present a Llatinoamèrica. Conjuntament, compta amb més de 55.000 professionals en més de 180 centres sanitaris, entre els quals hi ha 57 hospitals amb més de 8.000 llits hospitalaris. Disposa de la tecnologia més avançada i d’un gran equip de professionals altament especialitzat i de prestigi internacional. Entre els seus centres hi ha l’Hospital Universitario Fundación Jiménez Díaz, el Centro Médico Teknon, l’Hospital Ruber Internacional, l’Hospital Universitario Quirónsalud Pozuelo, l’Hospital Universitari Quirónsalud Barcelona, l’Hospital Universitari Dexeus, la Policlínica Gipuzkoa, l’Hospital Universitari General de Catalunya, l’Hospital Quirónsalud Sagrado Corazón, etc.

El Grup treballa en la promoció de la docència (catorze dels seus hospitals són universitaris) i la recerca medicocientífica (compta amb l’Institut d’Investigació Sanitària de la FJD, acreditat pel Ministeri de Ciència i Innovació).

Així mateix, el seu servei assistencial està organitzat en unitats i xarxes transversals que permeten optimitzar l’experiència acumulada als diferents centres i la translació clínica de les seves investigacions. Actualment, Quirónsalud desenvolupa multitud de projectes de recerca arreu d’Espanya i molts dels seus centres duen a terme en aquest àmbit una tasca capdavantera, i són pioners en diferents especialitats com l’oncologia, la cardiologia, l’endocrinologia, la ginecologia i la neurologia, entre d’altres.